Les tres fases de la lluna

Eduardo Hojman

2008-06-06T19:02:00.000+02:00

El crític de jazz i editor, Eduardo Hojman, va assistir el dimecres 7 de maig a les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats que es van celebrar a la Universitat de Ciències de la Comunicació de la UAB per fer una xerrada sobre el jazz, la història i els músics més rellevants de tots els temps.

El gènere musical és una derivació de melodies de negres americans que es caracteritza per ser, sovint, improvisat i per tenir un ritme molt marcat. La conferència va començar amb les diferents definicions de jazz, dels orígens del gènere musical (Nova Orleans) explicant així la seva evolució.

La conferència va ser dinàmica gràcies a les gravacions i trossos de cançons que il·lustraven l’evolució dels diferents tipus de jazz, passant per l’early jazz fins a l’època contemporània amb el free jazz o el jazz rock.

La xerrada va cridar molt l’atenció als estudiants, l’aula n’estava plena degut a que el tema que si tractava era molt interessant. Tot i que a certs moments es va fer llarga, el fet que el crític exemplifiqués tot el que estava explicant va fer que tot quedés més clar.

El frío hace que me sienta viva

2008-06-01T20:26:00.001+02:00

Rezas para que esta sea tu vida sin ti, rezas para que las niñas quieran a esta mujer que se llama como tu, y para que tu marido acabe por quererla, para que vivan en la casa de al lado y las niñas usen el remolque para jugar a las muñecas y a penas recuerden a su madre que vivía de día y las llevaba de viaje en canoa. Rezas para que tengan momentos de felicidad tan intensos que cualquier pena parezca pequeña a su lado. Rezas a no sabes qué ni a quién, pero rezas...

Y no sientes nostalgia por la vida que no tendrás porque para entonces habrás muerto, y los muertos no sienten nada, ni si quiera nostalgia.

Mi vida sin mí. Isabel Coixet.

Monzó torna a demostrar la seva trajectòria literària

2008-05-23T12:13:00.001+02:00

Quim Monzó va néixer a Barcelona l’any 1952. És escriptor i periodista en català, va començar a participar a Catalunya Ràdio i TV3 als anys 80 i en aquest moment escriu una columna diària a La Vanguardia. Amb el temps, Monzó a estat considerat com un dels millors escriptors de la literatura catalana i fins i tot el diari The Independent ha arribat a valorar-lo com "un dels millors escriptors de contes del món. Un dels escriptors més originals del nostre temps”.

Mil cretins és l’últim llibre de Monzó, publicat l’octubre de 2007. És un recull de contes on queden reflectides les situacions de la vida quotidiana, no surt mai d’un context real. No obstant, els relats expliquen històries xocants i noves, posa una lupa sobre els fets que l’han ferit i tocat d’aprop. Qüestions com la vellesa o la malaltia com a conseqüència directe del pas del temps, però Monzó no oblida el beure, el fer l’amor o la bellesa. Monzó explica les històries mentre intenta trobar un equilibri entre l’home modern i l’egoisme innat de cada persona.

Mil cretins, de 159 pàgines, es divideix en dos blocs estructurals. L’autor ja ho va fer a consciència perquè els dos blocs són de temàtiques diferents i el tractament de les situacions també ho és, els relats no estan relacionats però es pot dir que sí que tenen relació entre ells. En el primer, Monzó deixa veure quins són els defectes que compartim totes les persones, l’egoisme que he anomenat abans, la comoditat que ens mou quan alguna situació no ens interessa o se’ns fa massa feixuga. El primer bloc és molt més moralista que el segon. Els personatges són agres i repulsius, no obstant, és una calca de la vida. L’escriptor reflexa a la perfecció el sentiment de culpa i les obligacions morals de cadascú, que senten tots els personatges. La història que més sorprèn, o almenys, la que més em va sorprendre és la que parla del pas del temps, de la vellesa, un home que va a visitar el seu pare, que té com a costum vestir-se de dona, a una residència geriàtrica, El senyor Beneset. El pare ja està acostumat a que el seu fill el vagi a veure poc i per això el justifica repetint constantment frases com “tu vés-te’n, que prou feina tens. I no tinguis pressa per tornar, que sé que tens moltes obligacions”.

L’egoisme dels personatges queda clar en les històries, aquesta mateixa de El senyor Beneset. Al fill ja li està bé que el pare el justifiqui, perquè ell en el fons se sent obligat a visitar-lo. Per altra banda, els personatges són crus, actuen sense malícia, però el rerafons és dur. A L’amor és etern, el protagonista es casa amb la seva exparella només perquè s’assabenta casualment que té una malaltia terminal. “Si no hagués estat perquè s’havia de morir, no me n’hi hauria anat mai a viure, i molt menys m’hi hauria casat”. Per altra banda, també apareix el dolor. El llibre en el fons tracta del dolor en totes les seves variants. Dissabte reflexa a la perfecció el sentiment de desesperació, el dolor profund, el desig de fer desaparèixer per complet una persona que en el seu moment va ser important, la història tracta del dolor que sent una dona que vol treure el seu exmarit de la seva vida per no se sap quin motiu.

El segon bloc està constituït per relats més curts però molt més irònics, fa crítiques mordaces a la hipocresia de la societat d’avui en dia. Els contes de la segona part del llibre no arriben tant al lector, són més distants però segueixen sent crus. Monzó, en alguns casos, fa relectures d’històries ja conegudes sempre des d’una visió irònica. Una nit és una versió de la Bella Dorment, però ella no es desperta quan el príncep li fa el petó i aquest acaba fent l’amor amb la princesa adormida i finalment és ell el que queda adormit i ningú va a rescatar-lo. Per tant, es pot dir que la segona part és més divertida, original, s’oblida el to trist i melancòlic que tant destacava al primer bloc i els contes es tornen més lleugers i directes. Enllà de la nafra, considero, que és una visió molt clara de les situacions que es desencadenen avui en dia, un home vol aconseguir estar una nit amb una dona i se n’adona que s’ha de fer el cult per seduir-la. Monzó se’n riu de la incultura que hi ha avui en dia i ridiculitza de les persones que fingeixen ser cultes per estar més ben considerades.

Respecte l’estil, Monzó torna a demostrar tota la seva trajectòria literària. És un estil molt lleuger, amb un lèxic ampli i molt detallat, usa poca adjectivació però destaquen les repeticions (sobretot a la primera part del llibre). Irònic, convuls i realista. Fa fotografies dels seus contes, és a dir, el lector pot crear-se una imatge clara de tot el que llegeix i és, precisament això, el que fa que els contes siguin més especials. No obstant, com tot bon fotògraf, ha sabut fer de les situacions quotidianes un escenari novedós i xocant. Quim Monzó és imaginatiu i sempre condueix cap a llocs inesperats traspassant la seva ironia quotidiana als relats. Un dels errors que té el llibre és que l’autor fa un anàlisi de la realitat però no se sap fins a quin punt ell forma part d’aquesta realitat.

Mil cretins són uns relats que valen la pena llegir. És possible que a alguna persona no li agradi llegir contes, a mi per exemple, no és un tipus de literatura que em cridi massa l’atenció però, s’ha de reconèixer que Monzó aconsegueix enganxar al lector i endinsar-lo al seu món. Monzó se l’emporta al seu terreny i en fa el què vol. L’escriptor té l’habilitat de fer que el lector s’identifiqui amb el protagonista, sobretot en els primers contes, qui no es veu com fill que visita als seus pares o com un pare visitat pels seus fills, sabent que la visita és per compromís i que socialment ho manen els cànons.

El món del còmic en una web

2008-05-23T09:22:00.002+02:00

La pàgina web www.tebeosfera.com/new encara està en construcció, està previst que estigui completa pel juny d’aquest any. És un portal web que conté tot tipus d’informació sobre els còmics espanyols, amb una fitxa de totes les publicacions existents.

És una pàgina web molt útil pels seguidors dels còmics, on s’hi podran trobar a més a més de les fitxes, notícies, actes relacionats amb el món del còmic i una llista sobre els creadors i els guionistes.

‘Halfaouine’ tanca la mostra de circ Trapezi de Reus i deixa el llistó molt alt

2008-05-20T12:28:00.003+02:00

Les entrades de les dues funcions que feien els acròbates de Tunísia al Teatre Bartrina de Reus estaven esgotades des de dies abans. L’espectacle de circ Halfaouine va aconseguir transmetre l’energia i la vitalitat d’un país on la modernitat i la tradició intenten conviure i els homes i les dones tracten de comprendre’s.

Es podria dir que va ser una lliçó de sociologia a través de les acrobàcies i la dansa contemporània. Ningú s’ho esperava, però aquesta funció va ser un dels plats forts que es van servir al Festival de Circ Trapezi de Reus, que va acabar diumenge amb un sol resplendent després de dos dies de pluja.

Els decorats imitaven l’arquitectura tradicional del país. La funció intentava reproduir la vida real de Tunísia i reflectien a la perfecció les tensions que viuen els joves amb la política que hi ha al país. El director de l’obra, Sofiane Ouissi, va quedar molt satisfet de la interpretació dels acròbates i és que, la força que van mostrar i treure va ser impressionant, fins i tot, un d’ells va haver d’embenar-se el braç degut a una fissura que es va fer durant la funció i, per aquest motiu, es va haver de modificar el final de la segona funció.

Halfaouine és el primer muntatge de la primera promoció de l’acadèmia superior de circ de Tunísia, el nom del projecte és el nom del barri on es troba l’escola. L’acadèmia va sorgir del món de la gimnàstica i és l’única escola d’aquest tipus en tots els països àrabs. El Govern s’encarrega de cobrir totes les despeses que tenen els 15 alumnes que admet l’escola per promoció. No obstant, degut a l’èxit que aquesta promoció ha obtingut a la gira que ha fet per Europa, la llista d’inscrits pel curs entrant s’ha fet interminable.

La venedora d'ous

2008-05-18T23:28:00.000+02:00

Tots hem vist, sentit o llegit històries que se situen en l’època nazi. Aquesta n’és una més. La venedora d’ous explica com és el dia a dia d’una passeja que viu a un poble allunyat de la gran ciutat. L’Eva viu allunyada de tot el que és el nucli urbà i de les ideologies i temps que s’estan vivint, el seu marit és a l’exèrcit, no sap per què ni de què vol protegir la pàtria. Els seus dos fills aviat entren a les Joventuts, l’Eva també desconeix perquè deixen de banda el mas i els estudis i s’hi dediquen al 100%.

No obstant, hi ha una persona que fa entrar en raó a Eva, que li explica què és el què està passant i com és que ell s’ha d’estar amagat a la granja d’ella. Nathael és un estudiant jueu perseguit per la Gestapo. Ell farà viure a Eva una romàntica història d’amor però a la vegada tristesa i angoixa. Eva no tornarà a ser mai la mateixa després d’haver conegut a en Nathael, tindrà ideologia i creences que haurà d’acallar perquè el seu destí està marcat.

Com he dit al pricipi tots hem sentit o vist alguna història que se situa en l’època nazi i aquesta n’és una més. A mi m’ha agradat força. El llibre de la Linda D. Cirino enganxa des del primer moment, és fàcil de llegir i val la pena.

La cultura és essencial

2008-05-18T23:05:00.001+02:00

Félix de Azúa en el seu article (publicat per El País el 10 de maig) Cultos hasta la náusea parla sobre la concepció del terme cultura de l’actualitat. Parla sobre el fet que la cultura s’hagi estès fins a arribar a la cultura, fins dominar-la i tenir un control gairebé absolut sobre ella i acaba sent una mercaderia més que proporciona beneficis a uns quants.

En general, estic força d’acord amb el que diu aquest escrit de Felix de Azúa. “es imposible, a mi modo de ver, concebir un producto cultural como no sea ya bajo la forma de una mercancía”. Aquesta cita en especial fa una síntesi molt clara de quina és la situació actual. Com el món de la cultura, a la llarga ha acabat sotmès als interessos econòmics de cada Estat. Això per una banda és perillós perquè és l’Estat o els qui posen els diners els que tenen el control del què és cultura i el què no. No tenim llibertat a decidir per nosaltres mateixos i, en realitat, la cultura s’està convertint en números, perd tot el seu valor i la selecció es determina en funció del resultats que pugui produir.

Des del meu punt de vista, el ventall tan ampli de l’oferta que podem trobar en qualsevol moment és molt positiu. Pot cobrir les necessitats de moltes persones que busquen i tenen interessos o aficions diferents. No es tracta, però, de fer que la cultura sigui un element més de mercat, repeteixo, que no consisteix en això. Malgrat això, penso que tal i com funciona tot avui en dia, el fet que la cultura sigui una mercaderia més ens assegura que aquesta serà de qualitat i que es mantindrà, cosa molt positiva. Penso que el risc ve quan l’Estat ignora una part dels productes culturals pel simple fet que els beneficis que podrien donar no són alts. En aquest moment s’estaria obligant a la societat a ser ignorant en aquest sentit, m’explico, no es donaria la oportunitat de conèixer totes les classes de cultures o arts que hi ha pel simple fet que no és de masses. Aquí és el problema, la cultura (cap tipus) no es pot perdre perquè és un element identitari de totes les persones, cadascú de nosaltres percep la cultura d’una manera diferent.

Actuació sorprenent de Ben Kingsley i Dennis Hopper

2008-05-10T20:39:00.005+02:00

A Isabel Coixet sempre se la reconeix pel seu estil, per les històries doloroses i originals i per l’elegància dels seus guions. L’últim film en el que ha treballat és Elegy, en aquest cas tan sols ha dirigit la pel·lícula (basada en la novel·la L’animal moribund, de Philip Roth).

El fet que el guió no sigui de la cineasta barcelonina fa que la pel·lícula no sigui de tot d’ella. És a dir, l’estil no és el mateix i això els hi dóna la raó a aquells que pensen que és un simple encàrrec que podria haver dirigit qualsevol altre realitzador, el rastre de Coixet queda amagat i això decepciona als que són més seguidors.

Al meu parè és un film molt tendre, una història molt dolorosa que mostra on pot arribar l’amor i les diferents maneres de concebre’l. El patiment dels personatges és, en tot moment, el fil conductor de la pel·lícula, l’anàlisi dels seus pensaments li donen un toc dramàtic i melancòlic.

La pel·lícula compta amb un Ben Kingsley (David Kepesh) sorprenent, un home enamorat, magistral i realista. El guió fa un estudi molt detallat del seu personatge i és el que més arriba al públic, però també el que desperta incomprensió i pena en certs moments. Al seu costat, Penélope Cruz (Consuela Castillo), amb una molt correcta actuació. Un altre personatge que trobo que és molt interessant prestar-li atenció és al vell amic de Kingsley, Dennis Hopper (George O'Hearn). Les converses que mantenen els dos homes mostren una realitat propera però ho fan mitjançant la comèdia.

La pel·lícula mostra l’amor que neix entre un professor d’universitat i una de les seves alumnes. Ell és obsessiu incapaç de mantenir relacions estables, ella és jove i una mica innocent. Amb tot això, el film aconsegueix demostrar que no sempre el que és vell és més madur, ens mostra què és la por. La por en tots els sentits, la por a la mort i a l’envelliment, la por a la solitud, la por a l’estimar, la por al compromís i a la llibertat...

L’únic moment que no convenç és el final. La pel·lícula podria haver acabat minuts abans, d’aquesta manera no seria un final esperat, la paraula no és típic, però sí que és convencional.

No obstant, la pel·lícula té uns diàlegs profunds, que s’han de seguir per entendre-la. El film mostra la realitat d’un home amb certa edat que s’enamora de la dona més jove i lliure que ha tingut. Un reflex de la realitat, una pel·lícula amb un to dramàtic constant i que provoca, en certs moments, un regust amarg. Una pel·lícula inesperada.

París, je t'aime...

2008-05-10T19:34:00.009+02:00

Va veure passar la seva dona. Duia la gavardina vermella que cada any deia que volia llençar i que cada any sens falta, repescava de les profunditats de l’armari. Amb tot feia igual i era aquesta precisament, de totes les seves manies, la que havia trobat més irresistible des de bon començament. La roba feta servir mil vegades, les fileres de pintallavis que no es posava mai, aquella tonada que cantussejava mentre feia les quenelles. Tot plegat, formava part d’una vida que ell ja no li semblava pròpia i que pensava abandonar entre el segon plat i les postres. Va pensar que era incongruent i alhora lògic, haver triat aquell lloc per deixar-la. Al mateix lloc on un dia s’havia adonat que ja no l’estimava.

Quan la va veure somriure li van venir ganes de cridar: “Et deixo, no tens motius per somriure”. Però es va limitar a oferir-li el seu Kir. Era una mania d’ella que trobava irritant, que no demanés mai postres ni entrants, i que sempre acabés menjant-se els seus. I el pitjor del cas, és que ell ja demanava el que sabia que li agradaria. “Ja ni ho sabria dir si m’agraden les profitaroles”, va pensar amb aire greu i solemne.

Quan va veure que es posava a plorar com no l’havia vist plorar mai, el primer que va pensar és que sabia que anava a deixar-la per anar-se’n amb la Marie-Christine, hostessa fogosa amb qui s’entenia des de feia un any i mig. “Ve-t’ho”, va pensar, “ja ho sap, ho sap des de fa temps. M’ho hauria d’haver imaginat”. Sense parar de plorar, va treure un paper de la bossa i li va donar. Amb els termes escèptics de la medicina, l’informe descrivia un cas de leucèmia en fase terminal.

En un instant, el propòsit d’aquell dinar li va fugir del pensament i una estranya veu metàl·lica li va repetir insistent “ja cal que estiguis a l’altura de les circumstàncies”. Ho estaria. Per començar va demanar tres racions de profitaroles per emportar-se’n i va enviar un missatge a la seva amant (“Oblida’m. Sergi”). A la seva dona li va donar tots els capricis que li havia escatimat fins llavors: penjar els quadres que corrien per aquí i per allà, acompanyar-la al cine a la tarda a veure les pel·lícules que li agradaven, portar-la de botigues tot i que no ho podia sofrir o llegir-li “El meu amor Sputnik” de Murakami. Totes les coses, fins i tot les més insignificants, tenien un altre regust des que sabia que seria l’última vegada que les podrien fer junts. I a còpia de fer veure que n’estava enamorat, se’n va enamorar de nou.

Ella va morir als seus braços i ell es va sumir en un coma emocional irreversible. Encara ara, al cap dels anys, el cor se li encongeix cada vegada que veu una dona amb una gavardina vermella.

París je t'aime.
Bastille. Isabel Coixet.

Germanes arriba als racons més íntims de tots els personatges

2008-04-30T20:09:00.001+02:00

Germanes ens presenta una situació familiar una mica peculiar. S’acaba de morir el pare i la germana gran i la mare (enganxada al martini amb gel i llimona) s’estan encarregant del testament i l’herència. La germana petita està enganxada a la festa, a les drogues i li agrada anar-se’n cada nit amb un noi diferent. Per altra banda, queda la germana mitjana; soltera, amb un fill i escull el dia de l’enterrament del pare per presentar la nova parella. Un dia inadequat, totes estan molt nervioses. Aquest és el començament de l’obra, durant dues hores l’excel·lent interpretació dels sis actors que hi ha a escena ens endinsa en l’obra i en situació familiar que es viu.

Divertida. Trista. Melancòlica. Còmica. Realista. Original. L’actuació dels actors és molt bona, la germana mitjana (Montse German) emociona amb la seva interpretació, molt humana. No és el personatge més còmic, però sí que és la versió més normal de tots nosaltres, té les seves rares però no té l’excentricitat de les altres dues germanes, ni de la mare, ni tampoc del fill ni del nou company. La germana gran (Maria Lanau) i la petita (Aina Clotet) representen la desesperació i la desorientació personificada respectivament. Les seves actuacions són impecables, donen un aire molt còmic a l’obra. Per la seva banda, la mare de les tres protagonistes (Amparo Fernández) és el personatge que transmet més pena i tristesa quan canta Je ne regrette rien d'Edith Piaff. Els dos nois són personatges força secundaris, ajuden a la trama de l’obra però no assoleixen el paper principal en cap moment. El joveníssim Marcel Borràs, fill de la germana mitjana, representa molt bé el noi reprimit i tímid. Paul Berrondo, el promès de la mateixa dona, és l’únic personatge sensat.

Crec que és molt original el fet que intentin fer creure al públic que forma part d’una pel·lícula, els moviments a càmara lenta i les cançons li donen molt de dinamisme a l’obra. Una de les característiques. El tràgic final és necessari, per mostrar que la vida acostuma a ser dura i que s’ha de viure casa instant com si fos l’últim. Pretén demostrar a les persones que s’ha de fer notar què sents en el moment que ho sents, perquè en algun cas, pot ser massa tard. Tot i així, el personatge que mor es pren la vida com un regal i s’acomiada de la família, aquest fet treu dramatisme a la situació.

Carol López ha encertat de ple. La comèdia melodramàtica de Germanes val molt la pena. Diverteix i entristeix però què seria sinó la vida sense moments alegres o tristos? L’obra fa pensar en les relacions humanes i aconsegueix que el públic se senti identificat en tot moment en algun personatge o en algun dels sentiments que es transmeten, perquè d’una manera còmica, Carol López aconsegueix arribar als racons més íntims de tots els personatges.

Insubstituïble. Risto Mejide.

2008-04-30T19:32:00.003+02:00

Risto Mejide és el conegut crític del jurat d’Operación Triunfo. I tant conegut, és agre i dur, arriba a humiliar als concursants del programa amb els seus comentaris davant de tot el públic de la gala i dels espectadors. Increïblement irònic i sarcàstic, Risto Mejide no es talla un pèl a l’hora d’avaluar els concursants del programa i és que, segons va dir a TV3 al programa de El club, no li sap greu fer aquestes crítiques, és la seva feina i no se sent malament en cap moment.

Operación Triunfo va ser un fenomen mediàtic en les primeres edicions, trencava amb les previsions d’audiència. No obstant, tot s’acaba i a Operación Triunfo també li va tocar el perdre, les audiències van caure en picat. Però en aquest moment va arribar la solució, Risto Mejide. Un nou membre del jurat va fer que el programa revifés. Es va fer famós arreu, tothom sabia qui era i què feia, tot i que no fossin seguidors del concurs. Durant les últimes edicions ha hagut qui només ha vist el programa o la part on s’avaluen les actuacions per veure les crítiques de Mejide, ell n’és conscient i a l’última gala va aprofitar per criticar aquest fet.

En aquesta edició els seus comentaris són més agres que mai, ha arribat a definir una de les concursants com “producte defectuós”. I no només això, sinó que ja s’han fet famoses les crítiques que va realitzar durant el càsting per entrar al concurs. “Mira, se te ha caido detrás de tu pie, la vergüenza”, va dir el crític més mediàtic del moment.

Pepe Rubianes lluita contra un càncer de pulmó

2008-04-22T15:55:00.003+02:00

Pepe Rubianes va començar un tractament per al càncer de pulmó ahir. El càncer se li va diagnosticar divendres passat i l’artista ha hagut de suspendre les funcions i la gira estival que tenia projectada per tota Catalunya i Mallorca. En l’actualitat, l’actor, el director i fumador compulsiu estava a la sala 1 del Club Capitol amb La sonrisa etíope. En aquest cas, el monologuista apareixia a escena amb cinc belles ballarines etíops que l’acompanyaven i dansaven mentre ell explicava les seves aventures per la seva estimada Àfrica. La sort va acompanyar altra vegada a Rubianes fins el diumenge, 83 representacions amb un aforament del 100%. Més de 41.000 persones han aplaudit l’humor negre, una mica escatològic, surrealista i emotiu de l’artista des del mes de gener.

Rubianes ha hagut d’interrompre les actuacions i la gira programada per a poder tornar a donar guerra més aviat com pugui, en un principi, els metges diuen que l’actor estarà recuperat pels voltants de desembre. El seu representant, Toni Coll, ha informat que els facultatius que el porten li han donat moltes esperances i que el pronòstic és molt favorable. “Jo li he dit que com que no fumarà més, es rejovenirà 10 anys”, afirma Coll.

El monologuista galaicocatalà, com ell es defineix, ha rebut el suport d’altres artistes que han passat per alguna situació similar com Luz Casal, que ha tornat als escenaris després d’haver superat un càncer de mama. Periodistes com Toni Soler, Albert Om o Ferran Monegal han enviat missatges de suport a l’artista. “Ànims, només és una ensopegada; t’aixecaràs i tornaràs a córrer. Et necessitem”, ha dit el director de la Cubana, Jordi Millán. Per la seva banda, Andreu Buenafuente com a gran amic de Rubianes va penjar ahir a la seva pàgina web (www.andreubuenafuente.com) una dedicatòria al còmic que comença: “Com tu diries als teus espectadors: ‘em cago en el càncer i en la puta mare que el va parir’” i acaba recordant-li al seu gran amic que és un referent per a tots els que estan en el mateix món. “Tot el meu afecte i la meva ràbia (pel maleït destí) estan amb tu. Com sempre”.

Les ballarines etíops estan desconsolades per la notícia, es passen el dia plorant perquè, per a elles, patir càncer és sinònim de mort. Tot i això, ahir es van unir als seus amics, fans i gent del teatre per a recolzar-lo i animar-lo a que no perdés el somriure després d’aquest ensurt tan gros. Segons diu Coll “segur que es curarà i tornarà aviat, encara que amb calma. Si no, s’apagarien molts somriures”.

...Era tu mano derecha, capaz de fundir leones, la flor de las municiones y el anhelo de la mecha...

2008-04-21T13:03:00.004+02:00

Rosario Sánchez Mora, Chacha, va morir el dimecres passat a Madrid amb 88 anys.

Sánchez Mora va ser una de les primeres dones en allistar-se a les milícies que van combatre a la Guerra Civil contra les tropes franquistes en defensa de la capital espanyola. Quan l’exèrcit va fer la revolta, Rosario Sánchez Mora tan sols tenia 17 anys.

Era la única dona que havia de fabricar bombes i dinamites, d’aquesta manera va perdre la mà dreta.

Rosario, dinamitera és un dels poemes més coneguts de Miguel Hernández. Aquest li va dedicar a Sánchez Mora quan va assabentar-se de l’accident, de la seva ideologia i de la seva missió quan va arribar a Alcalá de Henares. Més tard, Hernández i Sánchez van anar a la ràdio a llegir uns poemes.

Rosario Sánchez Mora va marxar de Madrid abans que Franco hi entrés. Es va dirigir cap a València per reunir-se amb el seu pare que militava a Izquierda Republicana per fugir plegats des d’Alacant. No obstant, els van detenir i van afusellar al seu pare.

A ella la van detenir i la van condemnar a mort. Temps més tard van retirar la pena de mort a canvi de que passés trenta anys de presó. Finalment, en va passar tres. Quan va sortir de la presó es va dedicar a vendre tabac.

Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación,
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.

Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.

Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!

Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres,
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.

Zhù Yì! Fotografia actual a Xina.

2008-04-15T10:52:00.004+02:00

Zhù Yì! És una exposició interessant sobre la fotografia xinesa actual. Una manera diferent de veure el món, de veure les ciutats xineses i la seva manera d’enfocar els canvis que està vivint la seva societat, que poc a poc s’està convertint en el motor econòmic del món sencer i això afecta a tots els habitants.

Hi ha una gran varietat d’obres, 109 en concret de 31 artistes diferents (tots nascuts després del 1960). Realment, es nota que és una fotografia feta a un altre indret, el tractament és un altre, més exòtic però també més impactant. Amb un aire eròtic en alguns casos però en altres, al meu gust, la fotografia està molt a prop del mal gust (com les fotografies de la menstruació femenina). Els muntatges “pop” que hi ha també són interessants, la combinació del que és tradicional amb el que és modern, els models nus amb dibuixos pel cos o per la cara també són imatges que captiven. Els contrastos de llum, les imatges que narren una història, la mà amb una fotografia en blanc i negre amb soldats, el noi amb la cara plena de sabó i el xinès davant d’una pissarra tota escrita amb les grans marques del moment són les fotografies o muntatges que més em van cridar l’atenció.

Les panoràmiques són impressionants, els paisatges i la muralla xinesa... tot i així, la panoràmica que més m’ha quedat ha estat una de les que eren verticals, una que tractava sobre la nova societat de consum.

Crec que és una exposició molt recomanable, tant per les fotografies, la seva estètica i pel nou punt de vista que ens ofereix com per tota la història que conté el rerafons. Els inicis de la fotografia xinesa es remunten a la dècada del anys ’90. Llavors el país estava experimentant unes reformes socials increïbles i això va portar a joves artistes a reflexionar i expressar la seva ideologia de diferents maneres. En l’exposició es tracten temes com la cultura tradicional, la identitat individual i col·lectiva en la societat urbana en desenvolupament i degradació de la naturalesa o el creixent poder del consumisme... L’exposició va situant el visitant a mesura que canvia de sala, les explicacions són curtes però clares i això ajuda a entendre una mica la temàtica que tracten les fotografies o, fins i tot, l’enfocament que els hi donen.

Una exposició diferent, no m’esperava trobar-me el que vaig veure però em va agradar. Crec que és molt important conèixer diferents maneres de tractar la fotografia i més en aquest moment, que la globalització és tan forta i l’intercanvi i barreja de cultures és tan potent.

Immillorable mestre de cerimònies. Deliciosa Sally Bowles.

2008-04-14T23:44:00.003+02:00

No és fàcil portar al teatre una adaptació del clàssic Cabaret. BT McNicholl i Moira Chapman han sabut fer una adaptació molt adequada; han respectat les bases del film pe`ro li han sabut donar un aire nou, un toc personal.

S’ha de destacar l’excel·lent actuació de Marta Ribera de Sally Bowles, que no ha volgut fer-li ombra en cap moment a la mítica Liza Minelli però és igual de deliciosa. Victor Masán no es queda curt sent el mestre de cerimònies, fa riure quan canta “Money Money. Pasta Pasta” o crida “Pero que soy yoooo”, quan es transvesteix i intenta interactuar amb el públic. El que provoca més somriures, més aplaudiments i més tristesa al final.

És molt adequat que els dos protagonistes secundaris, la mestressa de l’hostal, Frau Schneider, i el seu promès, Herr Schulz (Patricia Clark i Paco Lahoz respectivament), recuperin presència a l’obra. D’aquesta manera es pot seguir amb més facilitat el context històric pel qual estan passant els protagonistes.

El ball de les noies del començament amb el mestre de cerimònies són molt sensuals, provocadors i fan que un sector del públic s’arribi a escandalitzar. L’orquestra en directe fa que la funció guanyi moltíssim, impacables les veus dels protagonistes, les sensacions que transmeten, l’alegria de la festa i la tristesa de saber que tot s’acaba. L’atmosfera està molt ben aconseguida gràcies a les llums vermelles que hi ha a les primeres files de seients i al fet que el teatre està forrat des del hall amb una tela negra.

Distreta. Divertida. Trista. Interessant. Bona. Fantàstica. Recomanable. Un gran espectacle que s’ha de veure. Al principi, com tots els musicals, costa d’enganxar i de trobar el punt adequat però ho aconsegueix, t’enganxa i esperes que a qualsevol moment et torni a sorprendre. Falta, al meu gust, que hi hagi algun rastre de català, ja que només l’inoblidable mestre de cerimònies diu una frase, però sense comptar aquest minúscul detall, és genial.

Mala vida

2008-04-04T14:05:00.003+02:00

Carles Quílez va presentar dimecres passat a l’Aula Magna de la Universitat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona el llibre, Mala Vida. Acompanyat de l’ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i autor del pròleg del llibre, Quílez va situar als estudiants en el context de la novel·la, va parlar de la seva feina com especialista en policia i tribunals i de la importància de mantenir i respectar les fonts, de la honradesa que qualsevol periodista havia de tenir.
Després de dues hores es podia dir que el periodista havia parlat relativament poc de la novel·la. Va aprofitar l’ocasió per projectar un vídeo en el qual es veien algunes de les entrevistes als delinqüents que havia realitzat per documentar-se i poder escriure, les entrevistes eren sense talls i impactants. Mena va explicar que el llibre era del tot objectiu i que gaudia d’una gran riquesa literària.
El periodista va aprofitar el torn de paraules que es va deixar de la presentació per aconsellar als estudiants: “un periodista mai pot ser tímid”, “s’ha de ser caradura però educat”. Quílez va ser clar a l’hora d’explicar que un periodista no es pot deixar manipular per cap institució, que ha de ser viu, que ha de deixar clar a la gent que admira quan el defrauden però sense arribar a ser “gilipolles”. Va acabar convidant a tots els alumnes que provessin en qualsevol moment de fer cròniques negres perquè, segons ell, eren les més interessants. Al cap de dues hores, la presentació ha acabat i el periodista es va quedar conversant amb alguns dels alumnes que s’hi van acostar.

Adéu a...

2008-03-31T13:48:00.002+02:00

Ei, el text és d'ahir és que he tingut uns problemes amb el blog i se m'ha borrat l'actualització d'ahir. Per tant, la notícia és d'ahir.

Aquest migdia ha mort el periodista i promotor de la Nova Cançó, Salvador Escamilla, als 77 anys. Després d’una setmana ingressat a la Clínica Nostra Senyora de la Mercè, Escamilla ha mort després de patir un infart cerebral que ha derivat a una complicació respiratòria.

Se’l considera un dels promotors de la Nova Cançó i de la ràdio en català. Durant l’època dels setanta va fer Radioscope a la Radio Barcelona i es va fer famós per encetar-lo cada dia amb “Bon Dia Catalunya”.

A aquest programa es va donar una primera oportunitat a cantants com Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Pi de la Serra, Raimon, Maria del Mar Bonet, Sisa, La Trinca entre d’altres.

Apart de Radio Barcelona, Escamilla va treballar al llarg de la seva extensa trajectòria a Miramar, Rubí, Ràdio Avui, Ràdio Associacions de Catalunya i Catalunya Ràdio. És conegut per haver fet els doblatges a les pel·lícules Mary Poppins i West Side Story. A més a més, va gravar més de 15 discos.

A unes declaracions a Catalunya Informació, el conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, ha dit que Escamilla va ser un promotor de la cultura de Catalunya durant molt de temps i que ha estat un punt de referència de la ràdio en català.

El retorn de Luz...

2008-03-26T20:32:00.004+01:00

Luz Casal presenta avui a les nou del vespre el seu últim disc Vida Tóxica al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

L’últim disc engloba una barreja d’estils extraordinària. L’artista ha sabut a la perfecció utilitzar les onze cançons que componen l’àlbum per carregar-les amb molta adjectivació i moltes metàfores.

Per altra banda, el disc torna a reunir a la cantant gallega amb el líder de Revólver, Carlos Goñi. Feia onze anys que aquests dos artistes no cantaven junts, Lo mejor és la cançó que interpreten plegats. Descriuen la capacitat d’algú per odenar el món d’una altra persona només amb la seva presència. A més a més, Luz Casal ha aprofitat aquest disc per versionar la cançó de la cantant francesa Dalida, Il venait d’avoir 18 ans.

L’artista va haver d’interrompre la seva última gira, Sencilla alegría, degut al càncer de mama que va patir. Aquest últim disc li serveix a la cantant gallega per agraïr totes les mostres de recolzament que va rebre durant el temps que no va poder pujar als escenaris.

El Cultural

2008-03-26T19:46:00.002+01:00

El suplement cultural que analitzo és El Cultural, del diari El Mundo. El primer que vull destacar que l’enllaç web és totalment accessible i està actualitzat. No li dóna massa importància a l’edició impresa, tot i que la pots descarregar en pdf. Respecte al funcionament de la pàgina s’ha de dir que és molt còmode. Sota la capçalera mateix hi ha com un índex amb tots els espais als que pots accedir.

A l’esquerra de la pàgina principal hi trobem uns destacats sobre les notícies d’última hora sobre música, cine, ciència i lletres. Mitjançant aquests enllaços pots accedir a la notícia actual i a les anteriors.

A la part central de la pàgina hi ha els temes que sortiran aquesta setmana a El cultural. En aquesta franja de la pàgina s’inclouen les recomanacions que es fan des del suplement sobre llibres, art, cine i música.

A la part dreta de la pàgina hi trobem una gravació sobre un tema d’actualitat, els enllaços a blogs que tracten temes d’actualitat i culturals. També ens ofereix com una espècie de galeries que el suplement té i a més a més, deixa una petita franja on destaca una sèrie de temes d’interès general tot i que no tenen per què ser actuals, ara per ara, està destacada que Bardem entra a la història del cinema.

Una de les coses que més m’ha sorprès és que dóna la possibilitat de cercar en tota la xarxa, hi ha una entrada del google en la mateixa plana del suplement. Realment, crec que és un suplement molt complet.

Crec que la pàgina explota molt bé les possibilitats que té, és interessant que ofereixi tanta varietat de temes i esdeveniments culturals als visitants de la pàgina o assidus al suplement. El que potser em costa una mica més és la imatge de la primera plana, em sembla que està molt carregada i que pot saturar la vista de qui la consulta però, quan te’n vas a algun enllaç tot és molt més relaxat. El que em sembla molt correcte és que quan entres en algun link, hi ha una franja dedicada a les últimes notícies (que són les mateixes que a la pàgina principal). En definitiva, crec que treuen molt partit de la pàgina i que el contingut està molt bé.

Va de tradicions...

2008-03-25T10:22:00.005+01:00

Segurament que ahir tots nosaltres vam tenir a casa una mona de Pasqua. A casa meva cap dels germans té padrí, per tant el que fa la meva àvia és fer-nos un tortell de xocolata amb un ninot també de xocolata a sobre. Per a ltra banda, als cosins petits de la família se’ls compra una mona d’aquestes de pastísseria, de les que són com autèntiques escultures...

Tradicionalment, la mona era una massa de pastís amb ous a sobre, se’n deia tonya. Aquí Catalunya la mona va anar evolucionant i a l’actualitat són més típiques les mones de xocolata, no obstant, al País Valencià són més conservadors i segueixen amb el típic pastís amb ous durs per sobre (es diu que el pastís té tants ous com fills a la família) o amb un caramull de clara d’ou.

“Mona” prové de la paraula munna de l’àrab, regal que els moriscs feien als seus senyors. La mona de Pasqua és una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat. En principi, és el padrí qui regala la mona al seu fillol. Com tot, això també ha evolucionat. Actualment, el dilluns de Pasqua el celebren tant els creients com aquells que els fa gràcia la tradició i volen compartir el dia amb la família o els amics i, de pas, menjar-se una bona mona.

La ciutat daurada...

2008-03-23T20:37:00.004+01:00

Fa uns dies vaig parlar de París. Avui toca parlar de la ciutat de les cent cúpules, de la ciutat daurada. Sí, Praga. La meravellosa capital de la República Txeca.

Recordo que quan vaig anar em va impressionar la plaça Staromestské, a la Ciutat Vella, una de les més grans que he vist mai; on es van viure les rebel·lions i les decapitacions del s.XVII, on es van rebel·lar contra els alemanys al 1945 i on es va proclamar el retorn de la democràcia al 1990. Maquíssim l’edifici de l’Ajuntament i l’Església de Týn, al costat de l’Ajuntament hi ha un edifici que es conserva tal qual va quedar després dels bombardejos de la II Guerra Mundial.

La Stare Mesto (Ciutat Vella), Josefov (la ciutat jueva) amb la sinagoga més antiga de tota Europa i el cementeri jueu, Malá Strana amb els seus passejos i el castell, Zlatá Ulicka (el carrer d’or) amb la casa de Kafka... tot té el seu encant. El Karluv Most (pont de Carles IV) és el més típic de la ciutat. Uneix la ciutat de Malá Strana amb la Ciutat Vella. Les estàtues al llarg del pont li donen un aire molt romàntic, igual que les torres del principi i final. Si comences caminant el pont per la Ciutat Vella acabes a una petita tenda de titelles, molt curiosa i íntima.

A banda i banda del riu Vltava (voltava) es troben els típics bars amb músics en directe que toquen jazz.

Vaclavské Namestí (plaça de Venceslao) és digne també de veure, on es van viure les repressions de la invasió soviètica del 1969. Crida l’atenció pels seus hotels decadents com l’Hotel Europa, aprofitat per gravar pel·lícules com Mission: Impossible.

És una ciutat difícil d’oblidar. Molt bonica, preciosa.

BORRACHO. En Navidad de 2001 te emborrachaste con tu primo. Eres un borracho.

2008-03-21T16:27:00.006+01:00

Ahir anava amb cotxe i vaig sintonitzar el programa “La ventana” de Cadena Ser. El periodista Jesús Ruiz Mantilla parlava del plaer de la poesia acompanyat del poeta i excol·laborador del programa Luis García Montero. Feia temps que no escoltava el programa i em va agafar desprevinguda quan van presentar a dos dels col·laboradors habituals del programa, en Victor i la Cristina o Princesa Inca.
Aquests dos col·laboradors participen a Radio Nikosia. Nikosia és un projecte de comunicació social que busca contribuir a la prevenció en salut mental. Els que participen en aquest projecte lluiten per combatre l’estigma que porta el fet de patir una malaltia mental, són persones que en algun moment han estat diagnosticades per les institucions psiquiàtriques.
Radio Nikosia va començar a emetre al febrer del 2003, els membres de la radio no han parat de qüestionar les barreres que separen la bogeria del que socialment és considerat com normal. Un dels pilars de la iniciativa és la seva capacitat de transformar la vida dels qui hi participen. Mai es va concebre com una activitat terapèutica, però la ràdio ha demostrat que és un mitjà que ajuda a les persones amb problemes mentals.
Em va agradar escoltar els col·laboradors de Nikosia. L’any passat vam portar a dos col·laboradors de Nikosia a la universitat per entrevistar-los, un d’ells era en Víctor. Va ser molt interessant poder parlar amb ells, conèixer la ràdio i la seva manera de comunicar-se. Si mai heu escoltat el programa o coneixeu el projecte us convido a tots que ho feu, és molt interessant.

Quan l'amor arriba sense avisar...

2008-03-16T15:18:00.000+01:00

Avui parlaré d’una pel·lícula petita i senzilla: Before sunrise. Una pel·lícula que enamora per la relació que mantenen els protagonistes i per la màgia que transmet la situació. Jesse (Ethan Hawke) i Celine (Julie Delpy) es coneixen a un tren mentre viatgen per Europa. Comencen a parlar però just el tren arriba a Viena, Jesse ha de quedar-se a aquesta ciutat perquè el dia següent agafa un avió i li demana a Celine que es quedi amb ell i així poder seguir parlant. Celine accedeix, el dia l’endemà reprendrà el seu viatge cap a França.- I think this is Vienna.
- Yeah.
- You get off here, no?
- Yeah, what a drag. I wish I’d met you earlier. I really like talking to you.
- Yeah, me too. It was really nice to meet you.
- I have an admittedly insane idea, but if I don’t ask you this, it’s just... it’s gonna haunt me the rest of my life.
- What?
- I want to keep talking to you. I have no idea what your situation is but I feel like we have some king of connection. Right?
- Yeah, me too.
- Great. Listen, here’s the deal. This is what we should do. Get off with me here in Vienna and come check out the town.
- What?
- Come on. It’ll be fun. Come on.
- What would we do?
- I don’t know. All I know is I have to catch an Austrian Airlines flight tomorrow morning at 9:30. I don’t have the money for a hotel. So I was just going to walk around, and it’d be more fun if you came with me. Is I turn out to be some kind of pshyco, you just get on the next train. Al right, think of it like this. Jump ahead 10, 20 years, okay? And you’re married. Only your marriage doesn’t have that same energy that it used to have. You start to blame your husband. You think about those guys you’ve met in your life and what might’ve happened if you’d picked up with one of them. Well, I’m one of those guys. That’s me. So think of this as time travel from then to now to find out what you’re missing out on. See, what this really could be is a gigantic favor to you and your future husband to find out that you’re not missing out anything. I’m just as big a loser as he is, totally unmotivated, boring. And you made the right choice, and you’re happy.
- Let me get my bag.

Els dos personatges es dediquen a gaudir de la nit al màxim i no preocupar-se pel dia següent, per quan els dos marxin cap a direccions diferents. No obstant, arriba l’hora de marxar, es posen nerviosos i res és com ho havien planejat. Al final decideixen retrobar-se a la mateixa estació al cap de sis mesos. Es trobaran?
Before sunrise és un clar exemple de com fer una gran pel·lícula sense necessitat d’artificis, comptant només amb dos personatges aconsegueix endinsar-nos en el seu univers i en una situació que tots desitjaríem viure en algun moment. S’allunya de les típiques comèdies romàntiques de Hollywood, Jesse i Celine es passen parlant els 97 minuts de la pel·lícula; apareixen personatges que donen joc a la trama però que són secundaris i la seva presència és momentània.

Calixto Bieito torna al Romea amb Los Persas. Réquiem por un soldado

2008-03-12T19:44:00.000+01:00

El dramaturg estrena aquest dissabte una adaptació de la tragèdia d’Els Perses d’Èsquil. L’obra es va representar a Mèrida i va causar reaccions molt diferents del públic.
Calixto Bieito estrena la seva adaptació d’Els Perses d’Èsquil aquest dissabte al teatre Romea de Barcelona. Aquesta obra es considera la tragèdia més antiga que es conserva avui en dia; s’hi representa la derrota del poderós Jerjes i el seu exèrcit persa contra el grec a la batalla de Salamina l’any 480 a.C.

Calixto Bieito és conegut per les seves interpretacions i adaptacions de les obres clàssiques. La tragèdia d’Èsquil li serveix de pretext per parlar de l’exèrcit espanyol i la seva intervenció a l’Afganistan. Bieito ha comptat amb l’ajuda de l’intèrpret, autor i director Pau Miró, per a realitzar una adaptació molt lliure d’Els Perses. Han humanitzat els perses i l’obra va més enllà del càntic patriòtic d’Èsquil, qui lloa principalment la victòria dels grecs. Bieito i Miró han elaborat un estudi de camp molt extens per portar a escena aquesta adaptació: han comptat amb l’assessorament d’un soldat que va treballar a l’Afganistan i han aprofitat la documentació de les pel·lícules La delgada línea roja i Bienvenido Mr. Marshall, i han extret informació de biografies de soldats i llibres de pensadors europeus del segle xx, com Freud i Einstein.

Los persas. Réquiem por un soldado es va estrenar l’any passat al Festival de Teatre Grec Clàssic de Mèrida, llavors hi va haver gent que es va enfadar per l'adaptació de l'obra però també hi va haver gent que va plorar de l'emoció. Gurutze Beitia i Rafa Castejón estan al capdavant del repartiment. L’obra estarà al Romea des d’aquest dissabte fins el diumenge 13 del mes que ve. L’adaptació és un crit a la pau, una història sobre éssers humans, simples i mortals, sobre la seva angoixa, tristesa i els seus laments per una guerra perduda.

Les Rambles no serien el mateix...

2008-03-12T19:12:00.000+01:00

Les estàtues vivents de les Rambles són uns elements que li donen vida al carrer més emblemàtic de la ciutat de Barcelona i un dels passejos més visitats a nivell mundial.
Les estàtues vivents no serveixen només per distreure a la quantitat de turistes que passegen diàriament per les Rambles sinó que són art, un element distintiu de la ciutat... i és que a vegades no pensem què signifiquen realment aquestes estàtues, darrera de cadascuna d’elles hi ha un actor o una actriu que fa que el seu art arribi d’una manera molt més propera al seu públic. Un altre tipus de teatre, el teatre del carrer. La majoria de les estàtues estan immòbils, esperant que el públic es quedi meravellat amb la seva actuació i sorprenent-lo amb un moviment inesperat, això els hi dóna un encant únic.
Les estàtues vivents de les Rambles ja formen part del que és la cultura catalana, les Rambles no serien el mateix si no hi estiguessin presents tot el temps. Ja formen part del carrer, són part del passeig.

París es la ciudad de los enamorados. Enamorados de la vida. Enamorados de la luz. Enamorados... del amor.

2008-03-07T10:51:00.001+01:00

- Escúchame. A veces la vida te pide un cambio. Una transición, como las estaciones. La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano, hemos perdido el otoño y de repente hace frío, hace tanto frío que todo se hiela. Nuestro amor se ha dormido y la nieve le ha pillado por sorpresa. Pero si te quedas dormido en la nieve, no ves cómo llega la muerte. Cuídate.

Francine, me acuerdo exactamente. Era el 15 de mayo. Iba a llover y tú gritabas. (...)Y te aceptaron, claro. Dejaste Boston y viniste a Paris, a un pisito en Faubourg Saint Denis. Yo te enseñé el barrio, los bares, mi colegio. Te presenté a mis amigos, a mis padres. Escuché los textos que tú ensayabas, tus cantos, tus esperanzas, tus deseos, tu música. Tú escuchaste la mía, mi italiano, mi alemán, mi poco ruso. Yo te regalé un walkman, tú me regalaste un almohadón. Y un día me besaste.

El tiempo pasaba, el tiempo volaba, y todo parecía tan fácil, tan senzillo, tan libre, tan nuevo y tan único. Íbamos al cine, íbamos a bailar, íbamos de compras, reíamos, tú llorabas, nadábamos, fumábamos, nos afeitábamos. De vez en cuando tú gritabas, sin razón alguna o con razón, a veces con toda la razón.
Yo te acompañaba al conservatorio, yo estudiaba para mis exámenes, yo escuchaba tus ejercicios de canto, tus esperanzas, tus deseos, tu música. Tú escuchabas la mía. Estábamos cerca, muy cerca, cada vez más cerca. Íbamos al cine, íbamos a nadar, nos reíamos juntos. Tu gritabas, a veces con razón, a veces sin. El tiempo pasaba, el tiempo volaba.
Yo te acompañaba al conservatorio, yo estudiaba para mis exámenes, tú me escuchabas hablar en italiano, en alemán, en ruso, en francés. Yo estudiaba para mis exámenes. Tú gritabas, a veces con razón. El tiempo pasaba, sin razón, tú gritabas, sin razón. Yo estudiaba para mis exámenes, mis exámenes, mis exámenes. El tiempo pasaba. Tú gritabas, tú gritabas, tú gritabas… Yo iba al cine. Perdóname Francine.
- Diga
- ¿Qué ha pasado? De repente no estabas. ¿Has colgado? ¿Tan mal lo he hecho? ¿Estás enfadado por lo de ayer? Vale, dime que ha sido creíble. Ya. Mierda, así no funciona. ¿Cómo vas a decir: “La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano” sin sonar melodramático? Bueno, al director le ha encantado y tengo que decirlo. ¿Me escuchas?
- No, te veo.

Paris, je t'aime. Faubourg Saint Denis. Tom Tykwer.

Girl with a Pearl Earring

2008-03-06T15:50:00.000+01:00

La noia de la perla és un quadre que va pintar Johannes Vermeer l’any 1866. Es desconeix qui és la model de la pintura i per aquest motiu s’han fet diferents versions que donarien resposta a la pregunta.
Avui parlaré de la novel·la de Tracy Chevalier Girl with a Pearl Earring i de la seva adaptació cinematogràfica al 2003. La novel·la resol el dubte sobre qui és la model, resulta ser Great, la criada de la família. El llibre gira al voltant d’aquesta noia, que degut a les dificultats econòmiques de la seva família ha d’anar a servir a la casa del pintor. En aquest moment, la seva vida es complica; s’enamora del pintor i viu una història d’amor platònica, ell la pinta i la dona de Vermeer, Catharina, es posa gelosa. Una de les filles, Cornelia, no deixa de fer-li la guitza, l’altra criada, Tanneke, també n’està gelosa. Mentrestant, la noia manté un filtreig amb el carnisser del mercat, Pieter, on va a comprar i amb el qual s’acabarà casant.

La narració del llibre és fantàstica, la manera d’explicar la història t’enganxa des del primer moment. Els detalls que reps a mesura que avança la novel·la són tan adequats que pots fer-te una imatge clara sobre tot el que passa al llibre, et situa a la perfecció a l’Holanda del s.XVI, als barris de Delft i als seus mercats. Després d’haver llegit el llibre he vist la pel·lícula Girl with a Pearl Earring. La imatge, els enquadraments, les tonalitats provoquen la sensació d’estar mirant durant 95 minuts un seguit d’obres de Vermeer que narren la història, com si els personatges es moguessin pel seu interior. L’adaptació és força fidel a la novel·la, tot i això, hi ha anècdotes i diàlegs que s’eliminen i personatges que perden importància. Per aquest motiu, recomano que, si us interessa, llegiu primer el llibre i després mireu la pel·lícula.

Sempre quedarà...

2008-03-02T21:58:00.000+01:00

Viatjar és, per a mi, una altra manera de culturitzar-se. Conèixer món, visitar diferents ciutats, els monuments més coneguts t’enriqueix com a persona, obra la teva ment. Avui parlaré d’una de les ciutats més boniques que he vist, una de les ciutats que em va impressionar més quan la vaig veure, la ciutat que em va enamorar des del primer dia que hi vaig estar. Per alguns és la ciutat de la llum, per a altres és la ciutat de l’amor, està clar, parlaré de París.

Hi vaig estar per primera vegada fa uns anys amb els meus companys de l’institut. La nostra tutora tenia família a París i coneixia molt bé la ciutat i, per això, la ruta que vam fer va ser molt encertada. Amb tan sols una setmana vam poder visitar la majoria de monuments i museus que volíem, està clar que no vam poder veure tota la ciutat, ni molt menys! I és que París té això, vagis on vagis hi ha alguna cosa meravellosa per veure i per visitar. És una ciutat que mai s’acaba, s’hi respira cultura per tot arreu on vas.

Una ciutat increïble. Quan estàs a dalt de la Torre Eiffel, veus petit tot als teus peus, l’aire glaçat et gela la cara, tu respires fort i et deixa com nou. Passejar pel costat del Sena, visitar la catedral de Notre Dame, pujar a Montmatre i Sacré Coeur, prendre un cafè davant del mític Moulin Rouge. Està clar, visitar el Louvre, Orsay i, una recomanació molt personal, el Rodin.

Vaig tornar a París ara tot just fa un any. Vaig aprofitar per tornar a veure tot el que ja havia vist amb més calma, vaig menjar una creppe sota la Torre Eiffel i vaig veure com queia el dia just a dalt. Vaig tornar tan enamorada de la ciutat com la primera vegada que hi vaig estar.

Laura y Julio

2008-02-28T11:35:00.000+01:00

Per començar aquest blog parlaré d’un llibre. M’agrada molt llegir i una de les coses que més greu em sap és no tenir suficient temps per llegir tots els llibres que vull. No obstant, aquest nou semestre m’he proposat dedicar cada dia una estona a tot el que no he pogut fer durant el primer, i una d’aquestes coses pendents és la lectura. És probable que faci diversos comentaris al llarg del curs dels llibres que més m’han agradat o interessat per despertar la vostra curiositat o si els heu llegit, poder contrastar opinions.

El primer llibre que comento és Laura y Julio de Juan José Millás. Julio i Laura mantenen una relació molt estreta amb el veí de casa seva, són molt amics. Julio admira aquest home tot i que és conscient que, en realitat, no sap res de la seva vida privada. El veí té un accident i l’ingressen a l’hospital durant molt de temps. Dies més tard la parella se separa i Julio decideix anar a viure al pis buit del veí i s’acaba apropiant de la seva roba, de les seves costums i de la seva manera de viure. Amb tot això, Julio descobreix que la seva ex dona havia estat mantenint una relació paral·lela amb el veí i que aquest és un dels motius de la ruptura.
La manera de reaccionar del protagonista és sorprenent, igual que la força que té per enfrontar-se a la nova situació. La narració em va captivar; desperta una barreja de sentiments. És molt àcida i cruel en certs moments però dolça en altres, crec que és una combinació justa i encertada.

2008-02-20T20:07:00.000+01:00

Benvinguts a clardelluna.
Escriuré sensacions i pensaments que em provoca el dia a dia; opinions sobre diferents actes i esdeveniments.
Espero que us agradi!!